.jpg)
El microrelat és un text literari en prosa, molt breu, que té com a característica fonamental la narrativitat; és a dir, ha d’explicar una història, tenir un subjecte actor i desenvolupar una acció, ni que siga mínima (amb conflicte, canvi de situació i de temps). Un microrelat, per tant, no és senzillament un “text curt”. Aquesta és només una de les seves condicions, que comparteix amb altres produccions pròpies de la literatura breu.
El microrelat tampoc és el resum d’un conte o d’una novel·la, sinó que és una altra manera d’explicar històries. I aquí és on rau la clau de tot, en el fet d’explicar històries.
El microrelat tampoc és el resum d’un conte o d’una novel·la, sinó que és una altra manera d’explicar històries. I aquí és on rau la clau de tot, en el fet d’explicar històries.
El microrelat ha de tenir presentació, nus i desenllaç. Dit d’una altra manera, ha de proposar un conflicte que es resolga en acabar el text.
El microrelat és l’essència d’allò que es vol explicar i s’ha de fer l’esforç d’explicar-ho amb la mínima quantitat d’elements possible. Els elements que el lector necessita per entendre i visualitzar la història que li volem transmetre.
Encara que semble estrany, un dels elements més importants dels microrelats és el títol. En un gènere tan breu, que disposa de tan poques línies, el títol no és només el títol, sinó que és també la primera línia, i no es pot pas desaprofitar. Ens ha d’aportar algun element, ens ha de donar la clau de la lectura o el començament de la història o, fins i tot, el final. Què volem dir, quan diem que el títol ens pot oferir el final? Volem dir que el títol s’entén quan acabem de llegir el relat.
Alguns exemples:
Alguns exemples:
DOS-CENTS DOTZE I DOS-CENTS TRETZE.
Això diu que era un home molt pobre, molt pobre, i com que li agradaven les històries i les rondalles i no tenia diners per a comprar llibres i vivia a la ciutat -on ningú no sap contes-, se les va escriure ell. Quan la bona gent, compadida, li va regalar un devocionari perenne, un televisor vell i un trencaclosques nou, era ja massa tard i continuava escrivint-se contes i més contes. Com aquell que fa:
Dues notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades -la 212 i la 213-, eren felices a la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador.
Però un estudiant s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en subratllà una i l’altra es va enfadar:”no m’agrada que em pintes”, digué, i tingueren una baralla. Portaven ja una setmana sense parlar-se quan l’estudiant deixà obert el llibre entre ambdues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua cambra tal com ell l’havia deixada: la cadira una mica separada de la taula, el cendrer ple de burilles, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...
Dues notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades -la 212 i la 213-, eren felices a la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador.
Però un estudiant s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en subratllà una i l’altra es va enfadar:”no m’agrada que em pintes”, digué, i tingueren una baralla. Portaven ja una setmana sense parlar-se quan l’estudiant deixà obert el llibre entre ambdues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua cambra tal com ell l’havia deixada: la cadira una mica separada de la taula, el cendrer ple de burilles, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...
( Amors impossibles de JOSEP VICENT MARQUÉS)
UN DIA ÉS UN DIA
Havia decidit tirar-s'ho tot a l'esquena per un dia i confirmà la seva presència a la festa que organitzaven els companys de feina. Telefonà a la dona i l'avisà que no l'esperés, que arribaria tard, un sopar de treball, gent vinguda de fora, els haurem d'acompanyar a voltar la ciutat..., que arribaré tard. Begué, s'entusiasmà amb els acudits i les mosses alegres que algú, amatent, havia fet venir. Ja molt tard, tardíssim, retirà cap a casa cansat, decebut i feliç d'haver fet el que havia volgut durant unes hores. Duia l'espanta-sogres a la mà i el barret absurd de verbenes cofat de gairell i anava un si és no és emboirat. Pujà d'esma les escales i obrí amb precaució. El llum era obert. Hi havia llum a tota la casa. I gent. Plors. Sentia gemegar la dona a l'habitació del nen. Una veïna l'avisà: el nano. I va callar. Ell, immòbil al menjador, deixà caure l'espanta-sogres a terra i avançà lentament cap a la cambra del seu fill. No s'havia adonat que encara portava el barret de gairell sobre una orella.
Jaume Cabré
Toquen a morts (La Magrana, 1977)
L'ARBRE DOMÈSTIC
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més en pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tracatava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir.
—Us vinc a fer saber que en el menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:
—No pot ésser.
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors dels ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.
—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:
—Què és d'interès nacional, això?
—I tant!
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?
(Del llibre Els millors contes de Pere Calders. Barcelona: Avui, 1994, p. 89-90)
